Per anar a Jodhpur ens vam llevar a les 4 del matí, per agafar un bus de 5 hores i mitja. Jodhpur es coneix com la ciutat blava, perquè les seves cases estan pintades de color blau, originàriament això es feia com a símbol de pertinença a una de les castes dels hindús. La ciutat està baix de l'espectacular i gegantí fort Mehrangarh. Una autèntica obra d'art cuidada fins a l'últim detall. Ens hem allotjat en un hostalet molt senzill però molt acollidor amb una gent molt amable.
Jodhpur l'hem abandonat ràpid, i avui hem conegut en Jai, i serà el nostre taxista particular, fins el dilluns de la setmana que ve, i que ens portarà per la resta de ciutats que ens queden per veure a l'estat del Rajastan. Així que avui, hem sabut el que és circular per les carreteres índies. Una autèntica odissea no apta per gent amb cardiopaties. Invasió de carrils contraris constants, avançaments fins a l'últim sospir, vaques que es creuen a la carretera i a l'autopista, clàxons que no paren de sonar mai, etc. La veritat és que al principi no han faltat ganes de dir: para el puto cotxe! Però és que aquí a l'Índia, segons paraules textuals del conductor “sinó condueixes com un boig, no pots circular” i el pitjor de tot, és que és cert.
De camí a la ciutat que ara ens trobem i que demà visitarem, Udaipur, hem visitat uns temples situats a la muntanya, són els temples de Ranakpur. Hem passat del desert a unes muntanyes absolutament verdes i espectaculars en qüestió de minuts, un contrast realment sorprenent. Poc ens podríem pensar que perduts pel mig de l'Índia dinaríem tant bé en un restaurant que es diu “casa manolo”, us deixem una foto com a prova, i per cert, no hi ha cap espanyol, ni cap manolo treballant, simplement es diu així. Hem menjat menjar indi, boníssim.
Ara estem en un hostal al costat del llac Pichola d'Udaipur, la terrassa és fantàstica, l'habitació més justeta, però suficient.
Estem agafant el ritme de la Índia, acostumant-nos al regateig i a l'assetjament dels venedors. Estem aprenent a entendre els contrastos entre les meravelles que se'ns presenten i els desastres sense sentit
que imperen a la quotidianitat de la societat índia.
Quan camino pels carrers, em sento observat per uns ulls que només em veuen pels diners que tinc. Aquí jo sóc el ric. És una sensació a la que no estic acostumat i sincerament, no la porto gens bé. Quan un cambrer ens serveix a taula plats que ell no podria comprar amb el sou de dos dies treballant 16 hores al dia te'n dones compte del món absurd que hem creat.
La foto de Jodhpur sembla Xef Xaouen al Marroc. Almenys és l'únic lloc on hem estat nosaltres que s'hi pot assemblar. Tot es veu preciós però segur que res com veureu amb els propis ulls... i això és enveja de la sana. No deixeu d'anar explicant-nos cosetes que són les nostres vacances virtualsa l'Índia!
ResponElimina