Avui hem tornat de
fer una ruta de 3 dies a la vall de Nubra. Per anar fins a aquesta vall des de
Leh, ciutat on ens allotgem, has de passar pel que es considera la “carretera”
amb accés a motor més alta del món (5602m), a Khardung La. Fer una parada per
fer-se una foto és pràcticament obligatori.
A partir d'aquí,
tot fa baixada, i després de gairebé 4 hores de viatge vam visitar un temple
budista, inclús vam poder veure com els monjos feien les seves oracions. Lluny
de les tètriques esglésies catòliques, aquests temples gaudeixen de murals ben
colorits, que junt amb els granes i ocres de les vestimentes dels monjos,
resulta d'un espectacle força curiós.
Després vam anar
fins a la població de Diskit, a veure un segon temple budista. Resulta
fascinant anar amb el cotxe pel mig dels Himàlaia (gràcies per la correcció,
Jordi) i trobar-te un enorme estàtua de Chamba dalt d'un turó, presidint la
vall.
Finalment vam anar
fins a Hunder, la població on passaríem la primera nit. Aquí vam viure una
sorpresa que no ens esperàvem. Als
Himàlaia, a més de 3000 metres d'altitud, hi
ha dunes! I vam parar el cotxe per jugar-hi una estona. Vam dormir en un hostal
regentat per una gent molt gentil. Ens van atendre amb molta simpatia i bona
voluntat, tot i que de menú no pots triar, i has de menjar el que hi ha, si
t'agrada el menjar indi (ultrapicant) bé, i sinó també...pobreta Ester...
L'endemà al matí,
esmorzar indi i cap al cotxe! Dues hores i mitja de camí/carretera a través de
les rocoses i sorrenques muntanyes, passant diferents controls militars per
arribar a Turtuk. Una població fronterera amb Pakistan. De fet, fins als anys
70, era una població de Pakistan, però després de diferents guerres en les
últimes dècades entre aquests països pel control d'aquestes terres, Turtuk, ara
és una població Índia. Aquesta petita població de camperols, amb gent molt
amable, atenta i curiosa, que als turistes se'ns queden mirant fixament com si
fóssim extraterrestres, ofereix unes vistes que tens la sensació que et trobes
dins d'una postal.
Junt al poble hi
passa el riu Nubra, pràcticament indistingible als ulls pel seu color grisós,
el mateix color de les muntanyes que limiten el poble. Això si, encara que no
el vegis, saps que està allà perquè les seves ràpides aigües ressonen per tot
el poble.
Turtuk està dividit
en dues parts, la de baix el riu, i una que està dalt d'un petit altiplà, on
només s'hi pot accedir grimpant per la paret. Si a nosaltres que som joves
esbufegàvem bona cosa per arribar a l'hostal (tingueu en compte que a més de
3000m costa prou més recuperar-se dels esforços), imagineu com pujava la gent
gran. Vam haver d'ajudar una dona gran que pujava amb dues bosses, i la pobra
no podia amb la seva ànima. Tot i això, aquí les que treballen al camp són les
dones. Increïble veure-les pujar i baixar carregades com a mules.
Ens va sobtar, que
al caminar pels horts i camps de blat d'aquest poblet, ens trobàvem a nens i
nenes que ens demanaven bolígrafs! Només en teníem un, així que només vam poder
complaure a una de les xiquetes.
Turtuk és una
població majoritàriament musulmana, i algú de la mesquita té per tradició
posar-se a cantar càntics religiosos, cada dia de l'any i durant una hora.
Perquè no te'n perdis detall, utilitza uns altaveus, així el company s'assegura
que se senti per tot el poble. Hagués sigut curiós de veure i sentir, el
problema és que té la costum de fer-ho a les 5 del matí. Us asseguro que
despertar-se a aquesta hora amb càntics religiosos, en un llit dur com una pedra
no és ni simpàtic ni curiós. I encara ho és menys, quan al estel·lar cantant,
li fa la competència un burro d'algun estable proper a l'hostal, que brama com si l'estigueren matant. Bé, al cap i a la fi, una curiositat.
Així que després
d'aquesta nit mogudeta, un esmorzar, i tornada cap a Leh.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada