En els primers 15 dies del viatge hem estat
per l'estat del Rajastan, i per les ciutats d'Agra, Kajuharo i Varanassi.
Aquestes, són unes de les zones més turístiques de l'Índia, ja que tenen els
monuments més emblemàtics del país. Un cop finalitzada aquesta etapa, vull
explicar el que m'emporto de l'experiència.
Durant aquest recorregut hem vist unes
construccions impressionants difícils de descriure, entre elles en podria
destacar algunes de les que més m'han impactat, com el fort de Jodhpur, els
temples de Ranakpur, el descomunal Taj Mahal o els curiosos temples de
Kajuraho. És cert que sobretot aquests els recordaré amb simpatia, i m'emporto
la sensació de majestuositat que et generen quan els veus per primer cop.
Tanmateix, ara que mentre escric això estic a
la ciutat de Leh, a l'estat de Ladak, a 3200m d'altitud, en plena serralada de
l'Himalaya i miro enrere, i penso en els milers de quilòmetres que hem
recorregut en cotxe i tren, aquests monuments que us comentava se'm queden en
segon pla.
El que més m'ha impactat d'aquesta part de
l'Índia no són els seus espectaculars monuments, ni tampoc l'encantadora Índia
que alguns em comentaven que em trobaria i que jo no he vist per enlloc. El que
realment m'emportaré i que de veritat m'ha marcat són els efectes de barrejar
1.200 milions de persones i el capitalisme en la seva versió més cruel.
A Delhi, hem vist a nens descalços caminant
sobre els pixats de les vies del tren mentre esnifaven cola. Vam conèixer al
Nana a Agra, un conductor de ciclorickshow (bicicleta adaptada per portar gent)
que amb 55 anys i 4 fills ens va fer una cursa de 2 km per 20 rupies (0,30euros).
A Varanasi vam veure gent estirada al mig d'un mercat envoltada de piles
d'excrements d'animals o de deixalles. A Dehra Dun, vaig sentir el tacte d'un
nen que se m'agafava a la cama i em mirava als ulls per demanar-nos menjar, i
ens va regalar un somriure a canvi d'un plàtan. Vam conèixer a un nen a
Khajuraho, que no devia arribar als 10 anys, i ens demanava que anéssim a la
seva botiga, on treballa perquè el seu pare fa tres anys que va morir, i que la
seva mare no treballa perquè és dona i que no va l'escola perquè és massa car.
Inclús hem tingut vergonya al veure un turista tractar amb despreci a un
cambrer que treballa 20 hores diàries, dorm a la terrassa de l'hostal on
treballa i que amb el seu sou diari no pot pagar ni un plat dels que serveix.
Aquestes són imatges que les tinc cremades a la retina i sensacions que em
fonen el cor i que cada dia dels que estic aquí, mentre passo hores al tren, al
bus, al taxi o a l'avió repasso una darrera l'altre preguntant-me el per què de
tot plegat.
És inevitable, al menys per mi, preguntar-me
per què la humanitat segueix avançant en aquesta direcció desoladora, on xacres
com la pobresa i la fam són habituals, i tot i que són factors que s'expressen
en diferents graus en funció del país, son presents arreu. A casa nostra no és
tan evident, aquí a l'Índia ho veus constantment, barbaritats com les que explicava
conviuen amb cotxes amb xofers, o amb les botigues de marques només accessibles
a les butxaques d'uns pocs, i veus com els rics tracten amb prepotència i
arrogància al que no té res o als qui treballen per ells.
És trist veure com un país com aquest, amb
unes tradicions tan arrelades i que practiquen amb devoció des de fa tants
segles, amb una riquesa arquitectònica i cultural tan potent també ha sigut
corromput per la necessitat d'arreplegar un grapat de rupies, enganyant a la
gent, contaminant la seva terra amb tot tipus de deixalles o amb aires
irrespirables pel descontrol de les motos, cotxes i camions que circulen.
Tot i això, si hi penses, l'Índia només és una
exageració del que el capitalisme a generat allà on hi és. El capitalisme a
trencat amb la bellesa i la necessitat intrínseca del contacte humà, del
compartir, del fet d'ajudar al teu company. Ens ha fet perdre tot allò que ens
defineix com a éssers socials per transformar-nos en individus avars i tristos.
Potser és hora de desfer el camí emprès fa
tants anys i construir-ne un que ens ensenyi que un altre món és possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada