El
següent objectiu del viatge era arribar al riu San Juan, al sud-est
del país. El transport que uneix Ometepe amb aquesta zona no és
massa bo, així que no vam tenir més remei que agafar un vol intern
per no perdre dies i temps. El viatge es preveia llarg i cansat, ja
que havíem d'agafar un autobús, un avió i un vaixell. Vam marxar
de l'hostal Hacienda Mérida (Ometepe)
a les 8:30 del matí, amb l'autobús diari que recorre tota l'illa.
El trajecte fins a l'aeroport va durar 2 hores i mitja, i alguns
trams de la carretera és per un camí ple de pedres i forats. Així
que imagineu com va l'autobús.
La
companyia aèria interna del país és «La Costeña». Aquí teniu
el súper boeing 747
que ens va portar des de l'illa
d'Ometepe
fins a San Carlos (20
minuts).
San
Carlos és un poble que esta situat a l'entrada del rio san Juan, i
és un dels dos únics punts del país que permet accedir al poble al
que ens dirigíem: El Castillo. Aquest petit poble està
situat a la vora del riu, i aproximadament a la meitat del recorregut
d'aquest,
que és des del llac de Nicaragua fins al mar del Carib. L'únic
mitja de transport que arriba a El Castillo són les «pangas»
petites embarcacions que transporten el personal d'un
poble a un altre. Vam tenir la sort d'agafar-ne
una de les ràpides,
que amb una hora i mitja et deixa a El Castillo. Unes
10 hores més tard de marxar d'Ometepe, havíem arribat al nostre
destí.
Només
arribar a l'hostal
que teníem reservat, vam demanar com poder fer un tour per la
reserva Biològica Índio-Maíz, i vam tenir la sort que uns
francesos el feien l'endemà i si compartíem el tour amb ells ens
sortia molt més barat.
Així
que l'endemà, a les 7
del matí pujàvem de nou a una «panga» amb els
dos francesos, i uns «bascos», a més del
que va ser el nostre
guia, en Juan Ardilla. El
tour consistia en una hora i mitja de panga fins a l'entrada
de la reserva, una caminada de 3 hores per la selva i el retorn fins
al poble. Va ser un matí molt «xulo». L'objectiu era veure la
flora i fauna que formen aquesta meravella natural, i ho vam
aconseguir en gran mesura, tot i que la pluja ens va posar alguns
inconvenients. Vam veure les tres espècies
de tucans que hi ha al país, 2 de les 3 de monos, 1 peresós, 1
granota verinosa, formigues talla-fulles, formigues bala (que piquen
i es veu que són molt doloroses i poden causar febre!),
tortugues, tot d'aus que no en
recordo el nom, i plantes
medicinals, entre elles una que sense dir-nos
què
feia, ens en va donar a provar un trosset més petit que la punta
d'una ungla. Se'ns va adormir el paladar
i la llengua. Ens va explicar que a més, també
és
una planta
abortiva, així que ells la fan servir quan una dona esta a punt de
donar a llum, o si per exemple tenen mal de queixal com a
anestesiant. També vam
veure un arbre que mentre fa créixer la seves arrels es va
desprenent de les velles, així aconsegueix desplaçar-se per buscar
el sol. Caminàvem per la selva, sota la pluja, i descobríem plantes
i animals, era com estar en un documental.
La
tarda ens la vam prendre de relax, llegint a hostal i a la nit mentre sopàvem a la vora del riu vam poder veure un caiman. Eren els més emocionats i li vam fer un reportatge al bitxo que semblava tranquil amb el reportatge.
L'endemà
vam fer el tour del cacau. Vam anar a conèixer
les plantacions de cacau, els tipus que n'hi
ha, i la cooperativa que hi ha al poble, on ens van explicar el
procés de recol·lecció, fermentació, assecat de les llavors del
cacau, així com el procés que segueixen per fer la xocolata
artesanal que venen. Vam
provar un te de xocolata, que bàsicament
era xocolata
desfeta que diríem nosaltres. Realment estava tremendament boníssim.
Aquella
tarda la vam passar xerrant amb els valencians que havien arribat
aquell dia, i 4 bascos que vam conèixer. Va ser una tarda
entretinguda.
