Agonia en Pangong Lake!

El 22 d'agost vam fer l'excursió a Pangong Lake. Tot pintava de meravella, després d'un bon esmorzar en el bar dels “xiquets” (així els hem batejat l'Oriol i jo) ens va recollir el cotxe que ens portaria a un llac a 4000 metres d'altura. A dintre ens esperava una parella de francesos molt simpàtica, molt millor que la d'alemanys amb qui vam fer la darrera excursió.

Menys alguns trams la carretera em va semblar molt més segura i no vaig tindre massa atacs de pànic. Com he dit abans tot pintava molt bé, vam pujar la segona carretera més alta del món, vam fer la foto corresponent i quan el cul ja ens feia nosa vam divisar un llac color turquesa que treia el cap entre unes muntanyes color terra. 

Quan el vam tindre al davant una sensació meravellosa ens va rodejar i Oriol i jo vam compartir uns entrepans que havíem comprat amb antelació a Leh, contemplant aquell espectacle de la natura. No volíem arriscar-se a menjar “a saber què” a 4000 metres d'altura perduts pels Himàlaia (Sr.Davó). En acabar el Sr. (no sabem com es pronuncia) ens va portar on ens quedaríem a dormir. Quan vam veure l'habitació (si li se pot dir habitació), vam pensar de buscar alguna altra cosa, però el preu ens semblava bé i vam arriscar-nos. Quan vam veure que ja havíem arribat, ens vam adonar que no hi havia gaire a fer per aquell paratge perdut a tanta altura. El “poblat”, estava format per algunes casetes de fang i canya i algunes tendes de campanya, podríem dir “de luxe”. Oriol i jo vam decidir fer un tomb en busca i captura d'un possible restaurant que ens fera el sopar, tot i que tan sols era la una, ens volíem assegurar de menjar en un lloc més o menys “net”. En pujar el camí ni ell ni ho podíem fer un glop d'aire en condicions. Casi no podíem parlar i ens costava barbaritats mantindre un ritme normal. Podríem dir que semblàvem dos vells intentant pujar alguna costera de Beniarrés. Ens vam decantar per estirar-nos a una zona verda davant del llac amb les muntanyes nevades davant. Vam intentar fer una capcinada, però lluïa un sol que cremava i vam decidir fer un passeig a la vora del llac.

Mentre caminàvem vam trobar una zona plena de fites fetes amb pedres, em va recordar Menorca i ens vam entretindre fent-ne una. Crec que ens va quedar força bé. Vam fer fotos i com he dit abans tot pintava de meravella. Vam continuar fent fotos gracioses per perdre una mica de temps, la veritat és que no teníem gaire cosa a fer. Ens vam estirar al terra i ens vam endormiscar, mentre escoltàvem l'onatge del llac als nostres peus. Quan ens vam gelar, vam decidir tornar cap a “l'habitació” i de camí “la floreta” em va dir que es trobava marejat. Vaig pensar que potser era per l'altura i que no seria res. Vam entrar a “l'habitació” i ens vam estirar al terra, ja que no teníem llit, sols uns matalassos durs al terra. La floreta em va tornar a dir que es trobava marejat.

Quan van tornar els francesos ens van picar a la porta i ens van dir que soparien allà mateix, la dona que ens va llogar les “habitacions” també feia menjar. El servien en una mena de carpa feta amb pedres i un tendal blanc on ens resguardava del fred que començava amenaçar amb la caiguda del sol. Oriol em va dir que no li venia de gust menjar i ací va començar l'odissea terrorífica de Pangong Lake! Vam seure amb els francesos i l'Oriol ens va demanar disculpes per sortir de la tenda. Al moment el sentíem amb extrems d'aquell que ha de treure tot allò que té a la panxa, la cosa va continuar i empitjorar a mesura que havia de treure i el seu cos no contenia cap rastre d'aliment per treure. La nit es va convertir en una carrera per aquell descampat a la llum dels milions d'estels, sense aigua corrent sense lavabos, sense llum. Amb un fred que et deixava tensa, els llavis es tallaven sols amb el contacte d'aquell vent. Sense poder contemplar la nit, sense sopar. Tota l'atenció se la va emportar el senyor Oriol, que em va espantar més que mai a la vida. La gent d'allà ens mirava preocupada, dient-me amb el seu nul anglés i el meu precari anglés “HOSPITAL”. Però ens van dir que estava en el següent poblat a 10km. Això en la terreta és pràcticament un passeig, però on estàvem, sense llum i per aquelles carreteres es convertia en un perill innecessari. Finalment ens vam estirar al terra, pareix que a la floreta li va passar el mareig i vam poder tancar el ulls a les tres de la matinada. Representa que l'hora més bonica és a l'alba, però Oriol i jo estàvem dormint.

L'endemà tot semblava més seré, el sol lluïa com tocava i vaig poder esmorzar una mica abans d'emprendre el camí cap a Leh. Oriol ja es troba bé i gaudim dels últims dies a Leh. Demà agafem una avió a Delhi on passarem l'última nit abans de tornar a Vila i finalment instal·lar-nos a Perpinyà. Açò és meravellós i l'experiència ha estat indescriptible amb paraules escrites. Però per altra banda tenim ganes de començar la nostra nova etapa. Que segur que ens va molt bé!

Vall de Nubra: Passejar-se per una postal

Avui hem tornat de fer una ruta de 3 dies a la vall de Nubra. Per anar fins a aquesta vall des de Leh, ciutat on ens allotgem, has de passar pel que es considera la “carretera” amb accés a motor més alta del món (5602m), a Khardung La. Fer una parada per fer-se una foto és pràcticament obligatori.

A partir d'aquí, tot fa baixada, i després de gairebé 4 hores de viatge vam visitar un temple budista, inclús vam poder veure com els monjos feien les seves oracions. Lluny de les tètriques esglésies catòliques, aquests temples gaudeixen de murals ben colorits, que junt amb els granes i ocres de les vestimentes dels monjos, resulta d'un espectacle força curiós.

Després vam anar fins a la població de Diskit, a veure un segon temple budista. Resulta fascinant anar amb el cotxe pel mig dels Himàlaia (gràcies per la correcció, Jordi) i trobar-te un enorme estàtua de Chamba dalt d'un turó, presidint la vall.

Finalment vam anar fins a Hunder, la població on passaríem la primera nit. Aquí vam viure una sorpresa que no ens esperàvem. Als  Himàlaia, a més de 3000 metres d'altitud, hi ha dunes! I vam parar el cotxe per jugar-hi una estona. Vam dormir en un hostal regentat per una gent molt gentil. Ens van atendre amb molta simpatia i bona voluntat, tot i que de menú no pots triar, i has de menjar el que hi ha, si t'agrada el menjar indi (ultrapicant) bé, i sinó també...pobreta Ester...

L'endemà al matí, esmorzar indi i cap al cotxe! Dues hores i mitja de camí/carretera a través de les rocoses i sorrenques muntanyes, passant diferents controls militars per arribar a Turtuk. Una població fronterera amb Pakistan. De fet, fins als anys 70, era una població de Pakistan, però després de diferents guerres en les últimes dècades entre aquests països pel control d'aquestes terres, Turtuk, ara és una població Índia. Aquesta petita població de camperols, amb gent molt amable, atenta i curiosa, que als turistes se'ns queden mirant fixament com si fóssim extraterrestres, ofereix unes vistes que tens la sensació que et trobes dins d'una postal.

Junt al poble hi passa el riu Nubra, pràcticament indistingible als ulls pel seu color grisós, el mateix color de les muntanyes que limiten el poble. Això si, encara que no el vegis, saps que està allà perquè les seves ràpides aigües ressonen per tot el poble.

Turtuk està dividit en dues parts, la de baix el riu, i una que està dalt d'un petit altiplà, on només s'hi pot accedir grimpant per la paret. Si a nosaltres que som joves esbufegàvem bona cosa per arribar a l'hostal (tingueu en compte que a més de 3000m costa prou més recuperar-se dels esforços), imagineu com pujava la gent gran. Vam haver d'ajudar una dona gran que pujava amb dues bosses, i la pobra no podia amb la seva ànima. Tot i això, aquí les que treballen al camp són les dones. Increïble veure-les pujar i baixar carregades com a mules.

Ens va sobtar, que al caminar pels horts i camps de blat d'aquest poblet, ens trobàvem a nens i nenes que ens demanaven bolígrafs! Només en teníem un, així que només vam poder complaure a una de les xiquetes.

Turtuk és una població majoritàriament musulmana, i algú de la mesquita té per tradició posar-se a cantar càntics religiosos, cada dia de l'any i durant una hora. Perquè no te'n perdis detall, utilitza uns altaveus, així el company s'assegura que se senti per tot el poble. Hagués sigut curiós de veure i sentir, el problema és que té la costum de fer-ho a les 5 del matí. Us asseguro que despertar-se a aquesta hora amb càntics religiosos, en un llit dur com una pedra no és ni simpàtic ni curiós. I encara ho és menys, quan al estel·lar cantant, li fa la competència un burro d'algun estable proper a l'hostal, que brama com si l'estigueren matant. Bé, al cap i a la fi, una curiositat.

Així que després d'aquesta nit mogudeta, un esmorzar, i tornada cap a Leh.

A l'Himalaya!!!!

Fa quatre dies que vam arribar a Leh, volar a 10.000 metres i veure com els pics de les muntanyes sobreeixien sobre els núvols i les tens tant aprop et crea una sensació màgica fins i tot emotiva. Tot i no ser una gran muntanyesa. L'arribada a Leh va ser esgotadora, 7 hores d'avió 5 hores esperant a l'aeroport on et fan mil i un control i en tots ells pareix que sigui el primer cop. Però finalment vam aterrar en un aeroport ben xicotet al mig d'aquesta immensa serralada, l'Himalaya. Crec que des d'un primer moment vaig sentir que la gent d'ací tenia un caràcter diferent. Més calmat, amb un somriure etern a la cara i molt simpàtics. Al meu costat durant el vol hi havia un noi d'aquestes terres i mentre sobrevolàvem aquestes muntanyes, sols feia que convidar-me a mirar per la finestreta. L'avió es va convertir en un rebombori de gent mirant per la finestra i fent les mil i una foto. Vam poder conversar una estona amb ell i em va parèixer d'allò més noble i simpàtic. Amb una fisonomia prou diferent a l'hindú del Rajastan.  En arribar al “guest house”, vam caure rollats i ens van haver de despertar per fer el “check in”. Ens havien dit que patiríem el mal d'altura i així va ser. Durant el primer dia ens faltava l'aire, per molt que inspirarem sempre feia l'efecte que no omplíem prou els pulmons. Per mi era com haver acabat de fer una carrera esgotadora, la sensació del minut següent d'haver parat. Els altres dies han estat millor encara que hem patit algun mal de cap lleuger i ara ja puc dir que estem ben aclimatats.

Hem passat tres dies ben tranquils, em fa la sensació que sols mengem i dormim i gràcies! Perquè el    Rajastan ha estat meravellós (ara que ho mirem des d'ací), però necessitava uns dies de pau i tranquil·litat. Amb el que més estic gaudint d'ací és amb el menjar, relament el trobe molt millor que les terres passades i tot i trobar a faltar en cada moment el nostre menjar mediterrani estem menjant d'allò més bé.

Leh és un poble al mig d'unes immenses muntanyes, tot són cases d'una o dues plantes, gens estètiques i els baixos estan replets de mil i una botiga. Nosaltres ja hem fet la nostra compra i ens hem agafat dues jaquetes a un preu ridícul comparant-los amb els preus occidentals. El noi que li va vendre la jaqueta a l'Oriol és d'allò més simpàtic i sempre que ens el creuem ens rep a un somriure.

Hem passat de caminar per uns carrers plens de gent, vaques, porcs, elefants, camells, pixades, cagades, merda i més merda i olors que et tombaven a carrers més tranquils i nets. Tot i que el tema dels cotxes haurien de fer-s'ho mirar. Les bafarades de gasolina cremada entre uns fums negres et tomben quan intentes passejar per Leh. Però tot i així, hem passat a posar-se jaqueta a les nits a tapar-se amb nòrdic i a necessitar aigua calenta per dutxar-se. De la que sols tenim el privilegi unes hores al dia.

Estem ben tranquils, gaudim de passejos i converses ridícules que ens fan riure. Oriol s'ha enganxat a un llibre i després d'acabar el meu vaig trobar en una llibreria xicoteta d'ací, un llibre en castellà. Està prou bé, així que en les hores mortes gaudim de pau i lectura.

Hui havíem d'anar a la vall de Nubre, durant tres dies, havíem de passar per la carretera més alta del món. Però una de les noies amb que compartíem cotxe s'ha alçat amb vòmits i ho hem suspés per demà. Ja contem els dies que ens falten per poder menjar-se una bona truita de creïlles amb ceba, pa torrat amb tomaca i cuixot. Però al mateix temps ens sap greu acomiadar-se d'aquesta terra. 

Sensacions a l'equador del viatge

En els primers 15 dies del viatge hem estat per l'estat del Rajastan, i per les ciutats d'Agra, Kajuharo i Varanassi. Aquestes, són unes de les zones més turístiques de l'Índia, ja que tenen els monuments més emblemàtics del país. Un cop finalitzada aquesta etapa, vull explicar el que m'emporto de l'experiència.

Durant aquest recorregut hem vist unes construccions impressionants difícils de descriure, entre elles en podria destacar algunes de les que més m'han impactat, com el fort de Jodhpur, els temples de Ranakpur, el descomunal Taj Mahal o els curiosos temples de Kajuraho. És cert que sobretot aquests els recordaré amb simpatia, i m'emporto la sensació de majestuositat que et generen quan els veus per primer cop.

Tanmateix, ara que mentre escric això estic a la ciutat de Leh, a l'estat de Ladak, a 3200m d'altitud, en plena serralada de l'Himalaya i miro enrere, i penso en els milers de quilòmetres que hem recorregut en cotxe i tren, aquests monuments que us comentava se'm queden en segon pla.

El que més m'ha impactat d'aquesta part de l'Índia no són els seus espectaculars monuments, ni tampoc l'encantadora Índia que alguns em comentaven que em trobaria i que jo no he vist per enlloc. El que realment m'emportaré i que de veritat m'ha marcat són els efectes de barrejar 1.200 milions de persones i el capitalisme en la seva versió més cruel.

A Delhi, hem vist a nens descalços caminant sobre els pixats de les vies del tren mentre esnifaven cola. Vam conèixer al Nana a Agra, un conductor de ciclorickshow (bicicleta adaptada per portar gent) que amb 55 anys i 4 fills ens va fer una cursa de 2 km per 20 rupies (0,30euros). A Varanasi vam veure gent estirada al mig d'un mercat envoltada de piles d'excrements d'animals o de deixalles. A Dehra Dun, vaig sentir el tacte d'un nen que se m'agafava a la cama i em mirava als ulls per demanar-nos menjar, i ens va regalar un somriure a canvi d'un plàtan. Vam conèixer a un nen a Khajuraho, que no devia arribar als 10 anys, i ens demanava que anéssim a la seva botiga, on treballa perquè el seu pare fa tres anys que va morir, i que la seva mare no treballa perquè és dona i que no va l'escola perquè és massa car. Inclús hem tingut vergonya al veure un turista tractar amb despreci a un cambrer que treballa 20 hores diàries, dorm a la terrassa de l'hostal on treballa i que amb el seu sou diari no pot pagar ni un plat dels que serveix. Aquestes són imatges que les tinc cremades a la retina i sensacions que em fonen el cor i que cada dia dels que estic aquí, mentre passo hores al tren, al bus, al taxi o a l'avió repasso una darrera l'altre preguntant-me el per què de tot plegat.

És inevitable, al menys per mi, preguntar-me per què la humanitat segueix avançant en aquesta direcció desoladora, on xacres com la pobresa i la fam són habituals, i tot i que són factors que s'expressen en diferents graus en funció del país, son presents arreu. A casa nostra no és tan evident, aquí a l'Índia ho veus constantment, barbaritats com les que explicava conviuen amb cotxes amb xofers, o amb les botigues de marques només accessibles a les butxaques d'uns pocs, i veus com els rics tracten amb prepotència i arrogància al que no té res o als qui treballen per ells.

És trist veure com un país com aquest, amb unes tradicions tan arrelades i que practiquen amb devoció des de fa tants segles, amb una riquesa arquitectònica i cultural tan potent també ha sigut corromput per la necessitat d'arreplegar un grapat de rupies, enganyant a la gent, contaminant la seva terra amb tot tipus de deixalles o amb aires irrespirables pel descontrol de les motos, cotxes i camions que circulen.

Tot i això, si hi penses, l'Índia només és una exageració del que el capitalisme a generat allà on hi és. El capitalisme a trencat amb la bellesa i la necessitat intrínseca del contacte humà, del compartir, del fet d'ajudar al teu company. Ens ha fet perdre tot allò que ens defineix com a éssers socials per transformar-nos en individus avars i tristos.

Potser és hora de desfer el camí emprès fa tants anys i construir-ne un que ens ensenyi que un altre món és possible.

Varanasi i cami cap a Leh

El dia 9 pel matí vam arribar a Varanasi, després de fer nit al tren. A l'estació vam conèixer uns bascos molt simpàtics i vam compartir tuc-tuc per anar a l'hotel. Els carrers del centre de Varanasi són intransitables i dins de nosaltres pensàvem que potser es tractava d'una ciutat més tranquil·la. Quan el conductor ens va convidar a seguir-lo en direcció a l'hotel, vam carregar les motxilles i vam fer una filera darrere d'ell. Ens va portar durant uns minuts per un entramat de carrerons que es comunicaven uns amb altres realment impossibles de memoritzar. Carrers estrets plens de botiguers, vaques i gent que caminava. Tot tipus de desfets i no tant desfets ocupaven el carrer, i com no, els excrements de les immenses vaques. Algunes d'elles havien de fer camí perquè els resultava impossible fer mitja volta per l'estretor del carrer. Finalment vam arribar a l'hotel. Estava junt al riu Ganges i des de la terrassa teníem una bonica vista d'ell. Quan vam lligar l’habitació i vam poder seure a menjar alguna cosa, van entrar una colla de valencians i entre ells la coneguda i boja Neus. Hem vaig alegrar molt de veure-la!

Després de descansar una estona, a mitja tarda vam anar a veure el ritual que fan totes les vesprades al riu Ganges. La gent s'apila a les escalinates del Ghat i els més acomodats econòmicament ho poden fer des de les barques, al mateix riu. La cerimònia està formada per uns càntics i una mena de coreografia que fan amb diferents instruments. Al principi et fa gràcia veure'ls i com la gent es bolca a fer els càntics, palmes i llençar floretes al riu. Però quan va començar a plovisquejar, va ser l'excusa perfecta per marxar cap a l'hotel.

El dia següent ens vam llevar d'hora per poder caminar pel laberíntic Varanasi. Al cap teníem una idea i tant l'Oriol com jo ens vam emportar una grata sorpresa. La primera per la facilitat dels nostres moviments per la ciutat i l'altra per l'amabilitat de la gent que ens vam anar trobant.

Ens va saber greu haver de marxar, però la ruta estava lligada i eixe mateix dia agafàvem un vol cap a Dehra Dun per poder continuar la ruta fins Manali. Però a Dehra Dun ens van eixir els nostres dubtes degut al mal temps i la carretera de Manali a Leh. Ja que aquesta es un port de muntanya i el trajecte son 20 hores amb cotxe, per aquestes raons vam decidir-nos per volar a Leh directament i poder gaudir 15 dies a les muntanyes de l'Himalaya. Així que dit i fet, després de viure un dia de fortes pluges a Dehra Dun, vam agafar un autobús de 7 hores altre cop fins Delhi, per volar cap a Leh.

Aquestes paraules són des de Leh i la veritat vam encertar el nostre destí després de tants dubtes. Estem a altra Índia i demà passat després de celebrar la independència de l'India, començarem amb les rutes i trekkings que et conviden a fer aquestes majestuoses muntanyes.