Agonia en Pangong Lake!

El 22 d'agost vam fer l'excursió a Pangong Lake. Tot pintava de meravella, després d'un bon esmorzar en el bar dels “xiquets” (així els hem batejat l'Oriol i jo) ens va recollir el cotxe que ens portaria a un llac a 4000 metres d'altura. A dintre ens esperava una parella de francesos molt simpàtica, molt millor que la d'alemanys amb qui vam fer la darrera excursió.

Menys alguns trams la carretera em va semblar molt més segura i no vaig tindre massa atacs de pànic. Com he dit abans tot pintava molt bé, vam pujar la segona carretera més alta del món, vam fer la foto corresponent i quan el cul ja ens feia nosa vam divisar un llac color turquesa que treia el cap entre unes muntanyes color terra. 

Quan el vam tindre al davant una sensació meravellosa ens va rodejar i Oriol i jo vam compartir uns entrepans que havíem comprat amb antelació a Leh, contemplant aquell espectacle de la natura. No volíem arriscar-se a menjar “a saber què” a 4000 metres d'altura perduts pels Himàlaia (Sr.Davó). En acabar el Sr. (no sabem com es pronuncia) ens va portar on ens quedaríem a dormir. Quan vam veure l'habitació (si li se pot dir habitació), vam pensar de buscar alguna altra cosa, però el preu ens semblava bé i vam arriscar-nos. Quan vam veure que ja havíem arribat, ens vam adonar que no hi havia gaire a fer per aquell paratge perdut a tanta altura. El “poblat”, estava format per algunes casetes de fang i canya i algunes tendes de campanya, podríem dir “de luxe”. Oriol i jo vam decidir fer un tomb en busca i captura d'un possible restaurant que ens fera el sopar, tot i que tan sols era la una, ens volíem assegurar de menjar en un lloc més o menys “net”. En pujar el camí ni ell ni ho podíem fer un glop d'aire en condicions. Casi no podíem parlar i ens costava barbaritats mantindre un ritme normal. Podríem dir que semblàvem dos vells intentant pujar alguna costera de Beniarrés. Ens vam decantar per estirar-nos a una zona verda davant del llac amb les muntanyes nevades davant. Vam intentar fer una capcinada, però lluïa un sol que cremava i vam decidir fer un passeig a la vora del llac.

Mentre caminàvem vam trobar una zona plena de fites fetes amb pedres, em va recordar Menorca i ens vam entretindre fent-ne una. Crec que ens va quedar força bé. Vam fer fotos i com he dit abans tot pintava de meravella. Vam continuar fent fotos gracioses per perdre una mica de temps, la veritat és que no teníem gaire cosa a fer. Ens vam estirar al terra i ens vam endormiscar, mentre escoltàvem l'onatge del llac als nostres peus. Quan ens vam gelar, vam decidir tornar cap a “l'habitació” i de camí “la floreta” em va dir que es trobava marejat. Vaig pensar que potser era per l'altura i que no seria res. Vam entrar a “l'habitació” i ens vam estirar al terra, ja que no teníem llit, sols uns matalassos durs al terra. La floreta em va tornar a dir que es trobava marejat.

Quan van tornar els francesos ens van picar a la porta i ens van dir que soparien allà mateix, la dona que ens va llogar les “habitacions” també feia menjar. El servien en una mena de carpa feta amb pedres i un tendal blanc on ens resguardava del fred que començava amenaçar amb la caiguda del sol. Oriol em va dir que no li venia de gust menjar i ací va començar l'odissea terrorífica de Pangong Lake! Vam seure amb els francesos i l'Oriol ens va demanar disculpes per sortir de la tenda. Al moment el sentíem amb extrems d'aquell que ha de treure tot allò que té a la panxa, la cosa va continuar i empitjorar a mesura que havia de treure i el seu cos no contenia cap rastre d'aliment per treure. La nit es va convertir en una carrera per aquell descampat a la llum dels milions d'estels, sense aigua corrent sense lavabos, sense llum. Amb un fred que et deixava tensa, els llavis es tallaven sols amb el contacte d'aquell vent. Sense poder contemplar la nit, sense sopar. Tota l'atenció se la va emportar el senyor Oriol, que em va espantar més que mai a la vida. La gent d'allà ens mirava preocupada, dient-me amb el seu nul anglés i el meu precari anglés “HOSPITAL”. Però ens van dir que estava en el següent poblat a 10km. Això en la terreta és pràcticament un passeig, però on estàvem, sense llum i per aquelles carreteres es convertia en un perill innecessari. Finalment ens vam estirar al terra, pareix que a la floreta li va passar el mareig i vam poder tancar el ulls a les tres de la matinada. Representa que l'hora més bonica és a l'alba, però Oriol i jo estàvem dormint.

L'endemà tot semblava més seré, el sol lluïa com tocava i vaig poder esmorzar una mica abans d'emprendre el camí cap a Leh. Oriol ja es troba bé i gaudim dels últims dies a Leh. Demà agafem una avió a Delhi on passarem l'última nit abans de tornar a Vila i finalment instal·lar-nos a Perpinyà. Açò és meravellós i l'experiència ha estat indescriptible amb paraules escrites. Però per altra banda tenim ganes de començar la nostra nova etapa. Que segur que ens va molt bé!