Moments difícils...

Vam deixar arrere Agra, el dia que havíem de marxar el nostre tren eixia a les 23:30 de la nit i sols ens deixaven estar a l'habitació de l'hotel fins les 10 del matí. Així que vam fer un tomb pel poble i vam trobar un baret amb 4 taules que tenia un bon aire condicionat i wifi! iujuuuuuu. Vam estar de la 1h del migdia fins les 7h de la vesprada. El cambrer ens va fer conya a l'hora de pagar, ja que havíem passat el dia, però ens va agrair força la propina. Durant aquelles hores vam conèixer a Franz. Un panameny amb nom alemany, coses de la seva mare, ens va dir. Vam tindre una bona conversa i va ser una molt bona estona. Fan de Rubén Blanes i coneixedor de Calle 13 vam fer bona lliga. Es va interessar força per la situació política i lingüística del nostre país, així que li vam donar tema per hores. En acomiadar-se ens vam fer una foto de record i ens va convidar anar a conèixer Panamà! No ho descartem, Franz ;)

Dins de la duresa d'alguns dies, sols ens queden aquestes estones. Ens omplen més que qualsevol meravella que ens planten davant. Disculpes al Taj Mahal jjj...

Després de mal dormir 4 hores mal contades al tren nocturn Agra – Khajuraho a les 6:35 del matí hem arribat al poble dels famosos temples coneguts com els del kamasutra, tot i que aquest no sigui el motiu de les representacions.

Hi hem fet una visita ràpida, a les 8 del matí feia una xafogor que ens ha deixat les samarretes xopes. A Khajuraho no ens hi quedàvem a dormir, ja que avui agafem un altre tren nocturn per poder arribar a la ciutat més sagrada de l'Índia: Varanassi.

Aquí a l'Índia mai saps com aniran les coses, i normalment no surten com te les imagines. Així que aquí ha començat la nostra “aventureta” d'avui. Aquest tren no el podíem agafar des d'on ens trobàvem, sinó que havíem de desplaçar-nos 250km al nord-oest, a la ciutat de Jhansi. La nostra idea era agafar un tren per 30 rupies que ens hi portava, el recorregut sortia a les 12 del migdia i tardava 4hores. Fins aquí bé. Però preguntant ens han informat que ja no tardava 4 hores, sinó que ara en tarda 6. Després de mentalitzar-nos que passaríem 6 hores en un tren de classe general (tothom junt, amuntegats) el cap d'estació ha posat un missatge que el tren venia amb 3 hores de retard. Així que el tren ja no era una opció, perquè corríem el risc de no agafar el tren cap a Varanassi, i només ens quedava l'opció de llogar un taxi, per 2500 rupies (entre 30 i 40 euros).

Un cop al cotxe, on no ens ha volgut posar aire condicionat si no pagàvem un extra, així que hem patit calor i hem emprès el camí. El paisatge que hem recorregut és magnífic, prats verds semi-inundats per les pluges, amb arbres que tallen l'hegemonia i muntanyes al fons. Tot preciós. Però mentre avançàvem per la carretereta (per dir-li d'alguna manera) i anàvem creuant poblets, i un darrere l'altre veus que també viuen entre la brutícia més absoluta, immersos en un caos de motos, vaques i sorolls, he de confessar que avui per primer cop m'he preguntat què faig aquí. Veure't dins un cotxe, al mig d'aquell panorama, i tothom mirant-te fixament per la finestra, al final esgota. Aquesta sensació suposo s'ha reforçat pel fet que pràcticament avui no hem pogut menjar ni dormir.

Finalment estem a Jhansi, hem llogat per unes hores una habitació d'hotel per dutxar-nos i descansar i així emprendre de nou el camí. Durant unes hores, reconec que m'ha sigut difícil acceptar el que estava veient, potser a través d'aquestes línies no s'entén el perquè, però us prometo, que el sol fet d'escriure-les m'ajuden per recuperar forces.