El Castillo: Per terra, mar i aire

El següent objectiu del viatge era arribar al riu San Juan, al sud-est del país. El transport que uneix Ometepe amb aquesta zona no és massa bo, així que no vam tenir més remei que agafar un vol intern per no perdre dies i temps. El viatge es preveia llarg i cansat, ja que havíem d'agafar un autobús, un avió i un vaixell. Vam marxar de l'hostal Hacienda Mérida (Ometepe) a les 8:30 del matí, amb l'autobús diari que recorre tota l'illa. El trajecte fins a l'aeroport va durar 2 hores i mitja, i alguns trams de la carretera és per un camí ple de pedres i forats. Així que imagineu com va l'autobús.

La companyia aèria interna del país és «La Costeña». Aquí teniu el súper boeing 747 que ens va portar des de l'illa d'Ometepe fins a San Carlos (20 minuts).

San Carlos és un poble que esta situat a l'entrada del rio san Juan, i és un dels dos únics punts del país que permet accedir al poble al que ens dirigíem: El Castillo. Aquest petit poble està situat a la vora del riu, i aproximadament a la meitat del recorregut d'aquest, que és des del llac de Nicaragua fins al mar del Carib. L'únic mitja de transport que arriba a El Castillo són les «pangas» petites embarcacions que transporten el personal d'un poble a un altre. Vam tenir la sort d'agafar-ne una de les ràpides, que amb una hora i mitja et deixa a El Castillo. Unes 10 hores més tard de marxar d'Ometepe, havíem arribat al nostre destí.

Només arribar a l'hostal que teníem reservat, vam demanar com poder fer un tour per la reserva Biològica Índio-Maíz, i vam tenir la sort que uns francesos el feien l'endemà i si compartíem el tour amb ells ens sortia molt més barat.

Així que l'endemà, a les 7 del matí pujàvem de nou a una «panga» amb els dos francesos, i uns «bascos», a més del que va ser el nostre guia, en Juan Ardilla. El tour consistia en una hora i mitja de panga fins a l'entrada de la reserva, una caminada de 3 hores per la selva i el retorn fins al poble. Va ser un matí molt «xulo». L'objectiu era veure la flora i fauna que formen aquesta meravella natural, i ho vam aconseguir en gran mesura, tot i que la pluja ens va posar alguns inconvenients. Vam veure les tres espècies de tucans que hi ha al país, 2 de les 3 de monos, 1 peresós, 1 granota verinosa, formigues talla-fulles, formigues bala (que piquen i es veu que són molt doloroses i poden causar febre!), tortugues, tot d'aus que no en recordo el nom, i plantes medicinals, entre elles una que sense dir-nos què feia, ens en va donar a provar un trosset més petit que la punta d'una ungla. Se'ns va adormir el paladar i la llengua. Ens va explicar que a més, també és una planta abortiva, així que ells la fan servir quan una dona esta a punt de donar a llum, o si per exemple tenen mal de queixal com a anestesiant. També vam veure un arbre que mentre fa créixer la seves arrels es va desprenent de les velles, així aconsegueix desplaçar-se per buscar el sol. Caminàvem per la selva, sota la pluja, i descobríem plantes i animals, era com estar en un documental.

La tarda ens la vam prendre de relax, llegint a hostal i a la nit mentre sopàvem a la vora del riu vam poder veure un caiman. Eren els més emocionats i li vam fer un reportatge al bitxo que semblava tranquil amb el reportatge.

L'endemà vam fer el tour del cacau. Vam anar a conèixer les plantacions de cacau, els tipus que n'hi ha, i la cooperativa que hi ha al poble, on ens van explicar el procés de recol·lecció, fermentació, assecat de les llavors del cacau, així com el procés que segueixen per fer la xocolata artesanal que venen. Vam provar un te de xocolata, que bàsicament era xocolata desfeta que diríem nosaltres. Realment estava tremendament boníssim.

Aquella tarda la vam passar xerrant amb els valencians que havien arribat aquell dia, i 4 bascos que vam conèixer. Va ser una tarda entretinguda.